Embed Size (px)
Citation preview
El cas dels nadons intercanviats
edebé
Joachim Friedrich
El cas dels nadons intercanviats
edebé
Títol original: 4 1/2 Freunde und die Windel des Grauens© 2010 by Thienemann Verlag (Thienemann Verlag GmbH),Stuttgart / Wien
© Ed. Cat.: edebé 2011Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.comwww.quatreamicsimig.com
Directora de la col·lecció: Reina Duarte© Il·lustracions: Mikel Valverde© Traducció: Anna Gasol
1a edició: setembre 2011
ISBN 978-84-683-0018-4Dipòsit Legal: B. 23932-2011Imprès a EspanyaPrinted in SpainEGS - Rosari, 2 - Barcelona
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excep- cions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)
5
Índex
1. Cançó de bressol a través del forat
d’una dentadura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
2. Un nadó ploraner i un dinosaure enrabiat . . 23
3. Batman i el club dels nadons . . . . . . . . . . . . 41
4. Un cap amb els pantalons xops. . . . . . . . . . 55
5. El Bombonet i el bolquer fastigós . . . . . . . . 73
6. Intercanvi de nadons i pràctica
de bolquers. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91
7. Un nadó certificat i la revenja
de la germana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107
8. Un model amb xumet . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
9. Comparació de nadons . . . . . . . . . . . . . . . . 141
10. Un esquer i un rot de llet . . . . . . . . . . . . . . . 163
11. Una història per al comissari . . . . . . . . . . . . 179
12. El Charly o bé el Preciós? . . . . . . . . . . . . . . 193
7
1Cançó de bressol a través del forat d’una dentadura
Per què jo? Per què em tocava sempre precisament
a mi? Com si no tingués prou problemes a l’escola: és
que no podria arribar mai a millorar les Matemàtiques
i la Gimnàstica? Més valia no parlar-ne. Encara podia
estar content que m’entenc força bé amb la nostra
professora de Gimnàstica.
Però aquest era precisament el problema!
La nostra professora de Gimnàstica, la se-
nyora Sulte-Stratmann, amb la qual també fèiem Bio-
logia, havia tornat a l’escola després d’haver tingut
un nadó. Era la primera hora de Biologia i jo seia al
seu davant, tot preguntant-me si m’alegrava que ha-
gués tornat.
–El petit Tim ja es pot quedar els matins a la
guarderia –ens havia explicat al començament de
la classe–. Per això he decidit tornar a l’escola.
8
Tim és el nom del seu nadó. No és que m’in-
teressés especialment, però em sorprenia que ens ho
expliqués. La senyora Sulte-Stratmann no parla ge-
neralment de la seva vida privada i s’empipa molt
si algú li fa preguntes o hi fica el nas. L’Estefi, el
Charly, el Fred i jo ho havíem experimentat més d’una
ve gada. Ella, en canvi, no té cap inconvenient a po-
sar-se en la vida privada dels seus alumnes, espe-
cialment en la meva.
–Ah, per cert, Òscar –havia afegit–, en aca-
bar la classe, pots quedar-te una estona? He de par-
lar amb tu.
Hauria volgut que en aquell moment no m’ha-
gués vist ningú. Ho odiava!
Estava assegut en el meu lloc i escoltava com
la senyora Sulte-Stratmann feia una conferència so-
bre l’evolució. Ens explicava que feia uns dos milions
d’anys érem com els capgrossos. Així era com em
sentia jo en aquell instant. Pressentia què passaria
quan acabés la classe.
La meva germana bessona, l’Estefi, es va girar
cap a mi:
9
–Què passa, Ravenet? Fas una cara com si
t’haguessis engolit un parell dels capgrossos de la
senyora Sulte-Stratmann.
–Ho has encertat –vaig xiuxiuejar–. També
deus saber què em vol dir.
–És clar. Has de fer de cangur del seu Tim.
Això és el que li vas prometre quan el nadó encara
havia de néixer.
–Una promesa és una promesa. A veure si et
creus que m’ha amenaçat. Total, perquè va descobrir
que ho havia fet una vegada.
–Eh, tio, eh! –va murmurar el Fred al darre-
re–. Si no en tens ganes, llavors convenç la senyora
Sulte-Stratmann que jo puc fer de cangur del petit
Tim. A mi no em fa res.
10
L’Estefi em va mirar i em va picar l’ullet. Aquell
dia per al Fred era probablement una mena de dia de
festa. En entrar a classe, la senyora Sulte-Stratmann
devia haver sentit un sorollós sospir en la seva direc-
ció. Probablement ningú més que ell s’alegrava del
seu retorn. La senyora Sulte-Stratmann és la professo-
ra preferida del Fred i, evidentment, jo no tenia res en
contra que acceptés aquella feina de cangur. Malaura-
dament, la senyora Sulte-Stratmann m’havia triat a mi.
Per què m’havien de passar a mi precisament
aquelles coses?
El repic de la campana de l’escola em va dis-
treure dels meus pensaments. Una veritable fressa
de peus picant a terra, esperada amb alegria, feia
evident que tothom podia anar-se’n a casa. Tots, lle-
vat de mi.
–A la propera classe parlarem sobre les diver-
ses teories que expliquen l’extinció dels dino saures
–va concloure la classe la senyora Sulte-Stratmann.
Quan tornés a entrar a la sala de professors,
arribaria a la conclusió que els dinosaures encara no
s’havien extingit.
11
Vaig intentar no fixar-me en els rostres, en part
interrogadors, en part irònics, dels meus companys
de classe.
–T’esperem, Ravenet! –em va cridar el Charly
des de la porta, abans de desaparèixer.
La senyora Sulte-Stratmann es va dirigir a mi:
–Com és que els teus amics sempre et diuen
Ravenet? –em va preguntar.
–És el meu sobrenom. Me’l van posar perquè
sóc més menut que la meva germana bessona.
12
–M’imagino que no t’agrada gaire.
Vaig arronsar les espatlles.
–Hi estic acostumat. Però, és per això que
m’he de quedar?
La meva professora de Biologia va seure al
meu costat.
–No, no és per aquest motiu. T’he de dema-
nar un favor.
–Quin? –vaig preguntar innecessàriament.
–Una vegada ja vam parlar sobre el fet que
m’agradaria que, de tant en tant, poguessis tenir cura
del Tim. No cal dir que et pagaria per fer-ho, no em
vull aprofitar de tu.
Vaig aguantar la respiració.
–I quan ho hauria de fer? –vaig preguntar
amb l’esperança que seria algun dia llunyà.
–Avui a la tarda.
–Avui? –vaig cridar tan fort que la senyora
Sulte-Stratmann es va estremir.
–Ben pensat, no t’ho volia demanar el meu
primer dia d’escola, però he de fer una cosa urgent
i no em puc endur el Tim amb mi. I malauradament
13
el meu marit no és aquí. Que potser no tens temps?
Podia dir que era l’aniversari de la meva àvia o
alguna cosa per l’estil, però el cert és que no sé men-
tir, si més no sense que em descobreixin. Així doncs,
vaig dir:
–Tinc temps. No hi ha cap problema. A quina
hora he de venir?
–Cap a les tres. És bastant d’hora. Tinc més o
menys una hora de feina. Pots passejar el Tim en el
seu cotxet.
Només faltava això! Coneixent la meva sort, en
una hora toparia almenys amb vint persones de la
meva escola, les observacions estúpides de les quals
hauria d’escoltar l’endemà.
–Així doncs, fins a la tarda, Òscar –i la se-
nyora Sulte-Stratmann es va aixecar.
Vaig quedar-me assegut fins que vaig estar
segur que ningú no em veuria sortir de l’escola amb la
senyora Sulte-Stratmann. A més a més, em pregun-
tava allò que ja m’havia preguntat durant tota l’hora
de Biologia: per què jo? Per què jo precisament?
14
El Charly, l’Estefi i el Fred m’esperaven a l’en-
trada del pati, tal com m’havia dit el Charly.
–I...? –em va preguntar l’Estefi, abans d’arri-
bar on eren.
–Avui a les tres de la tarda –vaig sospirar–.
Una hora empenyent el cotxet... amb passatger.
–Jo ho puc fer! –va exclamar el Fred–. Si
no tens ganes de fer de cangur, per
què no li has dit que et podia substi-
tuir?
15
–Perquè no tens cap experiència amb nadons
–va contestar el Charly en lloc meu–, al contrari que
el Ravenet.
–Eh, tio, eh! Se’n pot aprendre!
La meva germana va riure per sota el nas.
–Et podem acompanyar. Així no et sentiràs
tan solet. I el Fred podrà adquirir experiència, com ha
expressat tan meravellosament el Charly.
–Només em falta això!
–La idea de l’Estefi és bona! –va exclamar
tot d’una el Charly–. T’acompanyarem!
Em va semblar que no ho havia entès.
–Per què és una bona idea?
–Com he dit, adquirirem experiència. Però no
solament com a cangurs, sinó com a detectius!
Des del començament havia sospitat que el
Charly pensava en la nostra colla de detectius Char ly
& Company. Què tenia a veure fer de cangur amb la
feina dels detectius?
–Que potser penses que el petit Tim pispa els
bolquers? –va preguntar l’Estefi tot seguit.
–Com sempre, mai no em prens seriosament
16
–va esbufegar el Charly–. No he dit que tinguem
senyals d’un delicte concret, però una mica d’en-
trenament no ens pot fer cap mal. Podem mirar de
descobrir alguna cosa més de la vida privada de la
se nyora Sulte-Stratmann. Això pot ser un bon entre-
nament. Al capdavall, amb prou feines en parla.
–Què maquines? –vaig exclamar–. Saps
prou bé com n’és, de susceptible, quan es tracta de
la seva vida privada!
–Precisament –va dir el Charly.
–Hi estic en contra! –vaig exclamar.
–Jo no! –va replicar el Fred–. Si t’acom-
panyem, jo podré fer pràctiques de cangur. Per si de
cas t’he de substituir alguna vegada.
Després d’això ja no vaig dir res més.
–Així doncs, estem d’acord –el Charly ens va
mirar–. Ens trobarem d’aquí a dues hores a l’hort,
i anirem plegats a casa de la senyora Sulte-Stratmann.
Poc després l’Estefi i jo ens vam separar del
Charly i el Fred i vam caminar cap a casa. No tenia
ganes de parlar, ben al contrari que la meva germana.
17
–No t’entenc, germanet.
–Què és el que no entens?
–Primer de tot, no entenc per què no vols tenir
cura del petit Tim. Tenint en compte les teves notes,
pots estar content que la professora parli bé de tu.
–Moltes gràcies per recordar-m’ho! –vaig
esbufegar.
–A més a més, no entenc per què et deixes
entabanar pel Charly. Si no vols que t’acompanyi, per
què no li ho has dit i prou?
–Ho he fet! –vaig cridar–. Però ja saps com
és, el Charly. Quan se li posa una cosa al cap...
No vaig acabar la frase perquè l’Estefi prou
que m’entenia. Naturalment que jo també l’entenia
a ella i pensava que tenia raó. Simplement, no em sa-
bia imposar. Em resignava quan algú començava una
baralla. És clar que no sempre estava bé, però sóc
com sóc.
Amb una barreja de sensacions, a la tarda
vaig anar amb l’Estefi cap a l’hort. Sense que ho ha-
guéssim decidit expressament, l’hort dels oncles del
18
Charly era com el quarter general de Charly & Com-
pany. Ben mirat era el territori del nostre gos Preciós.
Ni el Charly ni el Fred, ni l’Estefi o jo havíem aconse-
guit el permís dels nostres pares per deixar-lo viure a
casa. Per això l’havíem dut a l’hort. Tot i que li havíem
posat el nom de Preciós, no és especialment maco.
Li manca mitja orella i un parell de dents i ho és tot
menys obedient. No obstant això, probablement per
aquesta raó, ens agrada tant. Per descomptat, el Fred
és qui se l’estima més de nosaltres, fins i tot més que
a la seva senyora Sulte-Stratmann. I al capdavall li
havíem de posar un nom o altre.
El Fred ja era a l’hort quan hi vam arribar l’Es-
tefi i jo. No ens va sentir perquè estava d’esquena
a nosaltres i s’havia agenollat per parlar amb el Pre-
ciós. Mentrestant el nostre gos es dedicava al seu
entreteniment preferit: la ingestió d’aliments!
–No engoleixis tan de pressa, maco! –vam
sentir que li deia el Fred–. Ningú no t’ho vol prendre.
–No n’aprendrà mai –va xiuxiuejar l’Estefi
al meu costat, però no prou baix, perquè el Fred va
mirar al seu voltant.
19
–Eh, tio, eh! Què és això que el Preciós no
n’aprendrà mai?
–No em referia al Preciós, sinó a tu. Ja hau-
ries d’haver après que el Preciós ostenta el rècord
mundial d’engolir el menjar.
–Eh, tio, eh!
–Només que fos la meitat de bo a seguir els
rastres com a empassar-se el menjar, ja estaria sa-
tisfet –vam sentir la veu del Charly rere nostre.
–Per què sempre has de criticar el Preciós?
–el Fred es va posar dret–. Sovint ens ha ajudat en
els nostres casos.
El Fred tenia raó. Tot i que la major part de les
vegades el nostre gos semblava molt lent de com-
prensió, ja ens havia sorprès alguna vegada.
–Sempre per casualitat –era una cosa que el
Charly no volia reconèixer.
–Eh, tio, eh! No hi estic d’acord! El Preciós
és el més intel·ligent i...
–No hauríem de marxar? –vaig interrompre
el Fred–. No vull arribar tard a casa de la senyora
Sulte-Stratmann la primera vegada.
20
El Fred va agafar el Preciós en braços.
–Me l’enduc.
–Vols dir que agafes el Preciós? –va excla-
mar l’Estefi.
–Sí. Ha estat tot el matí aquí sol. A més a
més, els animals són bons per als nadons.
L’Estefi va mirar el Fred i va inclinar el cap.
–D’on ho has tret, això?
El Fred tenia la cara vermella com un pebrot.
–Això ho sap tothom!
–M’estimaria més deixar-lo aquí –vaig dir–.
21
No sé si a la senyora Sulte-Stratmann li semblarà
correcte que ens presentem amb un gos. A més,
el seu nadó encara és molt petit per iniciar-lo amb
un gos.
–No em sembla oportú –va replicar l’Estefi–
que el Preciós li xiuli una cançó de bressol a través
del forat de la seva dentadura.
–Eh, tio, eh!
–I si li encomana alguna malaltia? –va pre-
guntar el Charly.
–El meu Preciós no encomana cap malaltia!
–va protestar el Fred–. És ple de salut!
Ja en tenia prou.
–Te’l pots endur. El més important és que ens
n’anem d’una vegada!
No era el meu dia. Això era segur. Primer de
tot la desagradable situació a la classe, després la
feina obligatòria de cangur i ara hauria d’aclarir a
la se nyora Sulte-Stratmann per què apareixia a casa
seva amb la meva germana, els meus amics i un gos.
A més d’això, resultava que el Charly ens feia posar
22
nerviosos de camí cap a casa de la nostra professo-
ra amb informacions sobre delictes no aclarits, els
quals havia retallat de diaris i revistes.
Aleshores vam ensopegar amb una persona
que no hauríem esperat trobar allí.
Érem justament en un dels petits carrers la-
terals que fan un revolt en el barri on vivia la nostra
professora, i el Charly parlava sense parar, sense que
ningú li fes gaire atenció.
–Aquesta banda de falsificadors de moneda
és molt hàbil. El diari manté que l’estampació en
realitat no està gaire ben feta. Podria ser molt millor,
però...
El Charly va callar enmig de la seva exposició
i va agafar el braç de l’Estefi.
–Què fas, Charly? Et penses que tinc la teva
estúpida estampació?
–Bestieses! Però mira qui seu al cotxe! –el
Charly va assenyalar un cotxe que passava lentament
pel nostre costat.
–Eh, tio, eh! Aquest és el comissari Stecker!
