FestivalNits de Classica

MarkPadmore

&Julius Drake

Dip. Legal: GI.1129-2014

Dimarts 8 de juliol a les 21 h. Auditori de la Mercè

Mark Padmore, tenor

Julius Drake, piano

PART I

F. Schubert

Der Wanderer an den Mond D870Im Freien D880Irdisches Glück D866Das Zügenglöcklein D871

Viola D786

Am Fenster D878Sehnsucht D879Wiegenlied D867Bei Dir Allein D866

PART II

B. Britten

Winter Words, OP. 521. At day-close in November2. Midnight on the Great Western (or The Journeying Boy)3. Wagtail and Baby (A Satire)4. The little old Table5. The Choirmaster’s Burial (or The Tenor Man’s Story)6. Proud Songsters (Thrushes, Finches and Nightingales)7. At the Railway Station, Upway (or The Convict and Boy with the Violin)8. Before Life and after

PROGRAMA

OB

RA

PO

RTA

DA

: Tho

mas

Ruf

f: Su

bstr

at 2

II, 2

003

Luis Gago

Per tal que la Natura et serveixi d’inspiració cal amarar-se’n. És imprescindible renunciar a les comoditats domèstiques, sortir a caminar i aturar-se a observar tot allò que t’envolta, una escena familiar en els quadres de Carl David Friedrich, com la d’aquell viatger solitari al capdamunt d’una cinglera contemplant un mar de núvols. Els escriptors romàntics expressaren com pocs les virtuts i renúncies que comporta aquest nomadisme constant, aquesta sensació d’estranyesa a tot arreu que t’empeny a vagar sense rumb amb els rierols, boscos, arbres, muntanyes, valls, núvols, o la lluna com a únics acompanyants:

Són versos de Der Wanderer an den Mond (El viatger de la lluna), un poema de Johann Gabriel Seidl que Franz Schubert musicà el 1826 i que obrirà el recital d’aquesta nit de Mark Padmore i Julius Drake. Per nosaltres, habitants de ciutats artificialment il·luminades que podem passar dies i setmanes sense aixecar mai la vista vers la lluna, sense ni tan sols adonar-nos de la seva existència, pot resultar-nos artificiós que algú, sol, al bell mig de la natura, esculli la lluna com a confident. Abans, tanmateix, no era així, i ens ho recorden les persones poètiques de Im Freien (A l’aire lliure), de nou inspirat en Seidl, o de Drang an die Ferne (Ànsies de fugir), el protagonista del qual ens confessa que:

Ich wandre fremd von Land zu Land, So heimatlos, so unbekannt; Berg auf, Berg ab, Wald ein, Wald aus, Doch bin ich nirgend, ach! zu Haus.

Vaterlands FelsentalWird mir zu eng, zu schmal,Denn meiner Sehnsucht TraumFindet darin nicht Raum.

Erro com un estrany d’un lloc a un altretan desarrelat, tan inconegut;muntanya amunt i avall, bosc endins i enforaPerò enlloc, Ai!, sóc a casa.

La vall rocosa de la meva terra natalem resulta massa estreta i angosta,perquè el somni dels meus anhelsno té cabuda aquí.

CO

N8

CE

RT

· M

ark

Pad

mor

e

Amor i música

Els Lieder de Schubert que escoltarem avui també parlen, és clar, d’amor, de nostàlgia i – l’últim de tots -, del poder omnímode de la música, quelcom en què també creia Benjamin Britten, un schubertià reconegut que ens ha deixat interpretacions emblemàtiques juntament amb el seu company Peter Pears. És impossible, per exemple, no establir una relació directa entre la seva passió per Winterreise i la decisió d’escriure Winter Words, a partir de vuit poemes de Thomas Hardy. At-Day close in November, la cançó inicial, s’obre, i no per casualitat, al bell mig d’un paisatge d’idèntica tonalitat que Gute Nacht, el lied que obre el cicle de Schubert: Re menor. Aquí ens trobem a finals de tardor, i no al bell mig de l’hivern, i també es rememoren les estacions anteriors, més càlides i amb els arbres reverdits. No és difícil tampoc establir paral·lelismes entre Der Lindenbaum i The little old table (ambdues en Mi Major/menor i amb acompanyaments descriptius idèntics a la part del piano: el xiuxiueig de les fulles del til·ler i els xerrics de la taula), o entre Mut i At the Railway Station, Upway, amb aquest to entre valerós i sarcàstic. Però Britten defugí aquest caràcter llòbrec i desesperançat de Winterreise i escollí poemes que li permetien donar una visió més càlida i plural de l’hivern, amb més personatges, més social: en una paraula, més anglesa. Winter Words està escrita, per suposat, per a Peter Pears, amb qui estrenà el cicle a Leeds el 8 d’octubre de 1953, i la personalitat musical del qual plana també sobre les cançons. Poc abans de la seva mort, l’amor entre ells seguia tan viu com el primer dia. El 17 de novembre de 1974, Britten escrigué una carta a Pears en la que confessa: “T’estimo tantíssim, i no tan sols al teu tu meravellós, sinó al teu cant. Acabo de sentir per la ràdio una reemissió de Winter Words (deu ser del setembre del 72) i, sincerament, ets l’artista més gran que hi ha hagut mai – cada matís, subtil i mai exagerat – aquelles grans paraules, tan tristes i sàvies, aquest so celestial que produeixes, ple però sempre acolorit per les paraules i la música. Què he fet jo per merèixer un artista i un home així per qui poder escriure?”. La resposta de Pears, quatre dies després des de Nova York, es tanca amb aquestes paraules: “Mai no podré estar prou agraït a tu i al destí per tota la joia celestial que hem tingut junts durant trenta-cinc anys. Amor meu, t’estimo”. El poder de la música, el poder de l’amor.

Johann Gabriel SeidlDer Wanderer an den Mond El caminant a la lluna

Ich auf der Erd’, am Himmel du, Jo sóc a la terra, tu al cel,Wir wandern Beide rüstig zu: – tots dos viatgem incansables...Ich ernst und trüb, du mild und rein, jo seriós i trist, tu dolça i pura,Was mag der Unterschied wohl sein? quina pot ésser, doncs, la diferència?

Ich wandre fremd von Land zu Land, Jo em moc, estranger, d’una terra a l’altra,So heimatlos, so unbekannt; sense pàtria, desconegut;Bergauf, bergab, waldein, waldaus, muntanyes amunt i avall, a dins i a fora dels boscos,Doch nirgend bin ich ach! zu Haus. però enlloc, ai!, sóc a casa.

Du aber wanderst auf und ab Tu, en canvi, viatges amunt i avallAus Westens Wieg’ in Ostens Grab, – des del bressol d’occident fins a la tomba d’orient,Wallst Länder ein und Länder aus, visites un país darrere l’altre,Und bis dochm wo du bist, zu Haus. i allà on ets, ets a casa.

Der Himmel, endlos ausgespannt, El cel, estès sense límits,Ist dein geliebtes Heimatland: és la teva pàtria estimada;O glücklich, wer wohin er geht, oh, feliç aquell que, vagi on vagi,Doch auf der Heimat Boden steht! està sobre el sòl de la pàtria!

Franz Schubert

(Lied, en dues versions pràcticament idèntiques, D 870, 1826)

Johann Gabriel SeidlIm Freien A l’aire lliure

Draussen in der weiten Nacht Estic ara novament a foraSteh’ ich wieder nun: en l’ampla nit,Ihre helle Sternenpracht la clara resplendor de les estrellesLäßt mein Herz nicht ruhn! no deixa reposar el meu cor.

Tausend Arme winken mir Mil braços s’estenen cap a miSüßbegehrend zu, amb dolç afany,Tausend Stimmen rufen hier: mil veus em criden:“Grüß’ dich, Schwärmer, du!” “et saludem, estimat!”

O ich weiß auch, was mich zieht, Oh, ja sé el que m’atrau.Weiß auch, was mich ruft, Sé també el que em crida,Was wie Freundesgruß und Lied el que com el salut i el cant de l’amicLocket durch die Luft. em sedueix a través de l’aire.

Siehst du dort das Hüttchen stehn, Veus allà aquella casetaDrauf der Mondschein ruht? que descansa a la llum de la lluna?Durch die blanken Scheiben sehn Per les seves brillants finestresAugen, die mir gut! miren uns ulls que em volen bé.

Siehst du dort das Haus am Bach, Veus allà la casa prop del rierol,Das der Mond bescheint? que il.lumina la llum de la lluna?Unter seinem trauten Dach Sota la seva segura teuladaSchläft mein liebster Freund. hi dorm l’amic més estimat.

Siehst du jenem Baum, der voll Veus allà aquell arbreSilberflocken flimmt? que vibra ple de flocs de plata?O wie oft mein Busen schwoll, Oh, que sovint el meu pit inflamatFroher dort gestimmt! s’ha apaivagat i alegrat a la seva vora!

Jedes Plätzchen, das mir winkt, Cada lloc que contemploIst ein lieber Platz; és un lloc estimat,Und wohin ein Strahl nur sinkt, i arreu on baixa un raig de lluna,Lockt ein theurer Schatz. m’encisa un valuós tresor.

Drum auch winkt mir’s überall Per això tot hem crida aquíSo begehrend hier, amb tant d’afany,Drum auch ruft es, wie der Schall per això també els crits em sonenTrauter Liebe mir. com la veu de la fidel estimada.

(Lied, en dues versions pràcticament idèntiques, D 880, març 1826)

Johann Gabriel Seidl Irdisches Glück Felicitat terrenal

So mancher sieht mit finstrer Miene Molts miren amb aire adustDie weite Welt sich grollend an, i rancorós l’ample món,Des Lebens wunderbare Bühne i el meravellós escenari de la vidaLiegt ihm vergebens aufgethan. els queda obert inútilment. Da weiß ich besser mich zu nehmen, Jo sé prendre-m’ho millor Und fern, der Freude mich zu schämen, i, lluny d’avergonyir-me de la joia, Genieß ich froh den Augenblick: frueixo content de cada instant: Das ist denn doch gewiß ein Glück! I això és segurament una sort!

Um manches Herz hab’ ich geworben, M’he declarat a molts cors,Doch währte mein Triumph nicht lang, però el meu triomf no durava gaire,Denn Blödheit hat mir oft verdorben, car sovint l’estupidesa ha arruïnatWas kaum mein Frohsinn mir errang. el que m’acabava de guanyar el meu bon humor. Drum bin ich auch dem Netz entgangen: Per això també m’he escapat de la xarxa: Denn weil kein Wahn mich hielt umfangen, car, mentre no m’atregui cap il.lusió, Kam ich von keinem auch zurück: tampoc no seré decebut de cap; Und das ist doch gewiß ein Glück! i això és segurament una sort!

Kein Lorbeer grünte meinem Scheitel, Cap llorer ornà la meva testa,Mein Haupt umstrahlt kein Ehrenglanz; i el meu cap no lluí amb corones d’honor;Doch ist darum mein Thun nicht eitel, i amb tot, els meus fets no han estat inútils,Ein stiller Dank ist auch ein Kranz! i un callat agraïment és també una corona! Wem, weit entfernt von kecken Flügen, El qui, ben allunyat d’aires arrogants, Des Thales stille Freuden g’nügen, frueix amb les tranquil·les alegries de la vall, Dem bangt auch nie für sein Geschick: no ha de témer tampoc mai pel seu destí: Und das ist doch gewiß ein Glück! i això és segurament una sort!

Und ruft der Bot’ aus jenen Reichen I quan algun dia em cridi com a tothom,Mir einst, wie Allen, ernst und hohl, digne i cavernós, el missatger d’aquell regne,Dann sag’ ich willig im Entweichen diré molt content en acomiadar-meDer schönen Erde: “Lebewohl!” de la bella terra: “adéu siau!” Sei’s denn, so drücken doch am Ende I potser llavors al final m’estrenyeran la mà Die Hand mir treue Freundenshände, les mans d’amics fidels, So segnet doch mich Freundesblick: i em beneiran mirades amistoses: Und das ist, Brüder, doch wohl Glück! i això, germans, és una sort!

(Últim dels quatre Lieder amb tornada, D 866, estiu 1828)

Johann Gabriel SeidlDas Zügenglöcklein La campaneta mortuòria

Kling’ die Nacht durch, klinge, Sona a través de la nit,Süßen Frieden bringe sona, porta dolça pau Dem, für den du tönst! a aquell per al qual repiques!Kling’ in stille Ferne, Sones en la llunyaniaSo du Pilger gerne quan t’agrada de reconciliar Mit der Welt versöhnst! – el pelegrí amb el món.

Aber wer will wandern Però qui vol caminarZu den lieben Andern, cap a l’altre estimat, Die voraus gewallt? que ha partit abans?Zog er gern die Schelle? Toca gustós la campaneta?Bebt er an der Schwelle, Tremola al llindar, Wenn “Herein” erschallt? quan ressona “Entra”?

Gilt’s dem bösen Söhne, Sona pel fill pròdig,Der noch flucht dem Tone, que encara fuig del so Weil er heilig ist! perquè és sagrat!Nein, es klingt so lauter, No, sona tan fortWie ein Gottvertrauter perquè acaba la seva vida Seine Laufbahn schließt. confiant en Déu.

Aber ist’ s ein Müder, Però si és un fatigat,Den verwais’t die Brüder, – orfe de germans, Dem ein treues Thier al qual només una bèstia fidelEinzig ließ den Glauben va evitar que li robessinAn die Welt nicht rauben: – la seva fe en el món... Ruf’ ihn Gott zu dir! crida’l, Déu, cap a Tu!

Ist’s der Frohen Einer, I si és un dels feliçosDer die Freuden reiner que alterna les alegries de l’amor Lieb’ und Freundschaft theilt, amb les de l’amistat,Gönn’ ihm noch die Wonnen concedeix-li encaraUnter dieser Sonnen, les delícies d’aquest món, Wo er gerne weilt! on viu tan content!

(Lied, en dues versions, D 871, 1826)

Franz von SchoberViola Violeta

Blumenballade Balada floral

Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein! Campaneta de neu, oh campaneta de neu!In den Auen läutest du, Que ressones en els pratsLäutest in dem stillen Hain, i en els boscos tranquils,Läute immer, läute zu! toca sempre, toca sense parar!

Denn du kündest frohe Zeit, Car tu anuncies el temps de l’alegria,Frühling naht, der Bräutigam, l’arribada de la primavera, el nuviKommt mit Sieg vom Winterstreit, que arriba victoriós de la batalla amb l’hivern,Dem er seine Eiswehr nahm. al qual ha privat de les armes del gel.

Darum schwingt der goldne Stift, Per això s’agita la teva tija daurada,Daß dein Silberhelm erschallt, que fa ressonar la teva cúpula de plata,Und dein liebliches Gedüft i la teva dolça fragànciaLeis’, wie Schmeichelruft entwallt: s’estén amb crida falaguera:

Daß die Blumen in der Erd’ Que les flors de la terraSteigen aus dem düstern Nest surtin dels seus nius obscurs,Und des Bräutigams sich werth i que per a ésser dignes del nuviSchmücken zu dem Hochzeitsfest. – ornin la festa de noces!

Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein! Campaneta de neu, oh campaneta de neu!In den Auen läutest du, Que ressones en els pratsLäutest in dem stillen Hain, i en els boscos tranquils,Läut’ die Blumen aus der Ruh! desperta les flors del seu somni!

Du Viola, zartes Kind, La violeta, criatura delicada,Hörst zuerst den Wonnelaut. sent la primera la deliciosa crida,Und sie stehet auf geschwind i es lleva amb vivesa,Schmücket sorglich sich als Braut. i es vesteix curosament de núvia.

Hüllet sich ins grüne Kleid, Es cobreix amb el vestit verd,Nimmt den Manel sammetblau, es posa l’abric de vellut blau,Nimmt das güldene Geschmeid, les joies dauradesUnd den Diamantenthau. i els diamants de la rosada.

Eilt dann dort mit ems’gem Schritt S’apressa llavors amb pas decidit,Nur den Freund im treuen Sinn, pensa només en l’amic fidel:Ganz von Liebesglück durchglüht, inflamada per la passió amorosa,Sieht nicht her und sieht nicht hin. no veu res del que l’envolta.

Doch ein ängstliches Gefühl Però un sentiment d’angoixaIhre kleine Brust durchwallt, envaeix el seu petit pit,Denn es ist noch rings so still perquè tot està tan tranquilUnd die Lüfte wehn noch kalt. i la brisa bufa tan freda.

(Lied, D 786, març 1823)

Und sie hemmt den schnellen Lauf, I refrena la seva cursa;Schon bestrahlt von Sonnenschein, ja llueixen els raigs del sol;Doch mit Schrecken blickt sie auf – mira temerosa cap amunt,Denn sie stehet ganz allein. car està allà tota sola.

Schwestern nicht - nicht Bräutigam – Cap germana, cap, atretaZugedrungen! und verschmäht! – pel nuvi! Quina desatenció!Da durchschauert sie die Schaam, La vergonya la fa estremir,Fliehet wie vom Sturm geweht, i fuig com si se l’emportés la tempesta.

Fliehet an den fernsten Ort, Fuig al racó més llunyà,Wo sie Gras und Schatten deckt, on l’ombra cobreix l’herba,Späht und lauschet immerfort: espia i escolta sense pararOb was rauschet und sich regt. si se sent quelcom o si quelcom es mou.

Und gekränket und getäuscht Mortificada i decebuda,Sitzet sie und schluchzt und weint; s’asseu i sanglota i plora,Von der tiefsten Angst zerfleischt, desfeta per la por més fortaOb kein Nahender erscheint. – que ningú aparegui o s’acosti...

Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein! Campaneta de neu, oh campaneta de neu!In den Auen läutest du, Que ressones en els pratsLäutest in dem stillen Hain, i en els boscos tranquils,Läut’ die Schwestern ihr herzu! – crida les teves germanes!

Rose nahet, Lilie schwankt, S’acosta la rosa, el lliri es balanceja,Tulp und Hyacinthe schwellt, s’aixequen la tulipa i el jacint,Windling kommt daher gerankt, la corretjola les segueix grimpant,Und Narciß hat sich gesellt. i s’hi afegeix el narcís.

Als der Frühling nun erscheint I quan apareix la primaveraUnd das frohe Fest beginnt, i comença l’alegre festa, Sieht er alle die vereint, mira a tots els que s’han reunitUnd vermißt sein liebstes Kind. i troba a faltar la seva criatura més estimada.

Alle schickt er suchend fort Les envia a totes a buscarUm die Eine, die ihm werth. la que ell més estima.Und sie kommen an den Ort, I arriben al llocWo sie einsam sich verzehrt. – on es consum solitària...

Doch es sitzt das liebe Herz Però està asseguda amb l’estimat corStumm und bleich, das Haupt gebückt – silenciós i pàl·lid, i el cap inclinat...Ach! der Lieb und Sehnsucht Schmerz Ai, les penes de l’amor i l’enyorançaHat die Zärtliche erdrückt. han ofegat la delicada criatura.

Schneeglöcklein, o Schneeglöcklein! Campaneta de neu, oh campaneta de neu!In den Auen läutest du, Que ressones en els pratsLäutest in dem stillen Hain, i en els boscos tranquils,Läut’ Viola sanfte Ruh! toca pel dolç repòs de la violeta!

Johann Gabriel SeidlAm Fenster A la finestra Ihr lieben Mauern, sanft und traut, Parets estimades, amables i fidels, Die ihr mich kühl umschließt, que em rodegeu fredamentUnd silberglänzig niederschaut, i em contempleu argentades Wann droben Vollmond ist: quan a fora hi ha lluna plena!

Ihr saht m ich einst so traurig da, Em vàreu veure un dia molt trist, Mein Haupt auf schlaffer Hand, – el cap entre les mans fatigades...Als ich in mir allein mich sah, quan jo em contemplava a mi mateix Und keiner mich verstand. i ningú em comprenia.

Jetzt brach ein ander Licht heran: Ara hi ha una altra llum, Die Trauerzeit ist um: s’han acabat els temps de les tristors,Und manche ziehn mit mir die Bahn i m’acompanyen molts en el meu camí Durch’s Lebensheilightum. pel santuari de la vida.

Sie raubt der Zufall ewig nie L’atzar no me la robarà mai Aus meinem treuen Sinn: del meu cor fidel,In tiefster Seele trag’ ich sie, – la porto en el fons de la meva ànima, Da reicht kein Zufall hin. on no arriba cap atzar.

Du Mauer wähnst mich trüb’ wie einst Parets, em creieu trist com abans, Das ist die stille Freud’; però la meva alegria és callada;Wenn du vom Mondlicht wiederscheinst, quan reflectiu el clar de lluna, Wird mir die Brust so weit. el pit se m’eixampla.

An jedem Fenster wähn’ ich dann M’imagino llavors que de cada finestra Ein Freundeshaupt, gesenkt, n’ix el cap d’un amic,Das auch so schaut zum Himmel an, que també mira enlaire, cap al cel, Und auch so meiner denkt! que també pensa en mi!

(Lied, D 878, març 1828)

Johann Gabriel SeidlSehnsucht Anhel

Die Scheibe friert, der Wind ist rauh, Els vidres estan glaçats, el vent és fred, Der nächt’ge Himmel rein und blau: el cel nocturn és pur i blau.Ich sitz’ in meinem Kämmerlein Assegut en la meva petita cambra,Und schau in’s reine Blau hinein! contemplo aquest blau tan pur!

Mir fehlt etwas, das fühl’ ich gut, Em manca quelcom, ho sento clarament,Mir fehlt mein Lieb, das treue Blut: em manca el meu amor, l’ànima fidel;Und will ich in die Sterne sehn, i si vull mirar les estrellesMuß stets das Aug mir übergehn! se m’omplen sempre els ulls de llàgrimes!

Mein Lieb, wo wilst du nur so fern, Amor meu, per què ets tan lluny,Mein schöner Stern, mein Augenstern?! estrella la més bella, estrella dels meus ulls?Du weißt, dich lieb’ und brauch’ ich ja, – Saps que t’estimo i et necessito...Die Thräne tritt mir wieder nah. les llàgrimes tornen a fluir.

Da quält’ ich mich so manchen Tag, Durant molts dies m’he queixatWeil mir kein Lied gelingen mag, – perquè no em sortia cap cançó...Weil’ s nimmer sich erzwingen läßt el numen no es deixa mai forçar,Und frei hinsäuselt, wie der West! és tan lliure com el vent de l’oest!

Wie mild mich’s wieder grad durchglüht! – Que dolçament m’encenc altra vegada!Sieh nur – das ist ja schon ein Lied! Vegeu, això és una altra cançó!Wenn mich mein Loos vom Liebchen warf, Quan el meu destí m’ha separat de l’estimada,Dann fühl’ ich, daß ich singen darf. sento que ja puc cantar.

(Lied, D 879, març 1826)

Johann Gabriel SeidlWiegenlied Cançó de bressol

Wie sich der Äuglein Com el celKindlicher Himmel, dels ullets infantils,Schlummerbelastet, carregats de son,Lässig verschließt! – es tanca indolent! Schließe sie einst so, Tanca’ls així un dia, Lockt dich die Erde: quan et cridi la terra: Drinnen ist Himmel, a dintre, el cel; Aussen ist Lust! a fora, joia!

Wie dir so schlafroth Que vermelles encénGlühet die Wange! la son les teves galtes!Rosen aus Eden Roses de l’EdènHauchten sie an: hi alenen a sobre: Rosen die Wangen, roses les galtes, Himmel die Augen, cel els ulls, Heiterer Morgen, matí radiant, Himmlischer Tag! dia celestial!

Wie des Gelockes Com refresquen els brillantsGoldige Wallung llimbs de la sonKühlet der Schläfe l’agitació dauradaGlühenden Saum. dels arrissats cabells! Schön ist das Goldhaar, Si són bells els cabells daurats, Schöner der Kranz drauf: més bella serà la corona que portin: Träum’ du vom Lorbeer, somia en llorers, Bis er dir blüht. fins que floreixin per a tu!

Liebliches Mündchen, Dolça boqueta,Engel umwehn dich: et rodegen els àngels,Drinnen die Unschuld, a dintre, la innocència,Drinnen die Lieb’; a dintre, l’amor! Wahre sie Kindchen, Conserva’ls, infant, Wahre sie treulich: conserva’ls fidelment: Lippen sind Rosen, els llavis són roses, Lippen sind Glut. els llavis són foc!

Wie dir ein Engel Com un àngelFaltet die Händchen; t’aguanta les manetes,Falte sie einst so, que te’ls aguanti tambéGehst du zur Ruh; quan vagis a reposar! Schön sind die Träume, Són bells els somnis, Wenn man gebetet: després de pregar: Und das Erwachen i el despertar recompensa Lohnt mit dem Traum. els teus somnis.

(Lied, D 867, 1828)

Johann Gabriel SeidlBei dir allein! Tot sol amb tu!

Bei dir allein Tot sol amb tuEmpfind ich, daß ich lebe, sento que visc,Daß Jugendmuth mich schwellt, que m ‘omple una força jovenívola,Daß eine heit’re Welt que el món més alegre de l’amorDer Liebe mich durchbebe; fa bategar el meu cor. Mich freut mein Sein M’alegra estar Bei dir allein! tot sol amb tu!

Bei dir allein Tot sol amb tuWeht mir die Luft so labend, sento l’aire tan refrescant,Dünkt mich die Flur so grün, i em sembla la floresta tan verda,So mild des Lenzes Blüh’n, tan dolç el florir de la primavera,So balsamreich der Abend, tan perfumat el vespre, So kühl der Hain, i tan fresc el bosc, Bei dir allein! només amb tu!

Bei dir allein Tot sol amb tuVerliert der Schmez sein Herbes, perd el dolor la seva aspror,Gewinnt die Freud’ an Lust! i l’alegria guanya en plaer!Du sicherst meine Brust Tu assegures en el meu pitDes angestammten Erbes; l’engruna hereditària; Ich fühl’ mich mein em sento jo mateix Bei dir allein! tot sol amb tu!

(Segon dels Quatre Lieder amb tornada, D 866, estiu 1828)

Thomas HardyWinter Words Paraules d’hivern 1. At day-close in November 1. Al capvespre el novembre

The ten hours’ light is abating, La llum de les deu hores minva,And a late bird wings across, i un ocell tardà passa volant,Where the pines, like waltzers waiting, per on els pins, esperant com balladors,Gives their black heads a toss. mouen impacients les seves negres branques,

Beech leaves, that yellow the noon-time, Fulles de faig, que el vespre engrogueix,Float past like specks in the eye; suren com brins als nostres ulls;I set every tree in my June time, vaig plantar cada arbre en la meva joventut, And now they obscurs the sky. I ara enfosqueixen el cel.

And the children who ramble through here I els infants que passegen per aquíConceive that there never has been pensen que mai no hi haguéA time when no tall trees grew here, un temps on aquí no hi creixia cap arbre,That none will in time be seen. I que cap no serà vist en el futur.

(El poema és de “Satires of Circunstance, Lyrics and Reveries with Miscellaneous Pieces” , 1914)

2. Midnight on the Great Western 2. Mitjanit en el gran oest(or The Journeying Boy) (o El noi viatger)

In the third-class seat sat the journeying boy, El noi viatger seia en seient de tercera classe, And the roof´-lamp’s oily flame i la oliosa flama de la llum del sostre Played down on his listless form and face, jugava en la seva lànguida forma i rostre,Bewrapt past knowing to what he was going, sense saber massa el que estava fentOr whence he came. o d’on venia.

In the band of his hat the journeying boy En la cinta del seu barret el noi viatgerHad a ticket stuck; and a string hi duia un bitllet; i en una corda al voltantAround his neck bore the key of his box, del seu coll portava la clau de la seva capsa,That twinkled gleams of the lamp’s sad beams on relluïen els tristos feixos de la llàntiaLike a líving thing. com una cosa vivent.

What past man be yours, o journeying boy, Quin passat deus tenir, oh noi viatgerTowards a world unknown, cap a un món desconegut;Who calmly, so if incourious quite qui, amb calma, com desinteressat

Benjamin Britten

On all at stake, can undertake de tot el que es juga, pot emprendreThis plunge alone? sol aquest salt?

Knows your soul a sphere, o journeying boy, Coneix la teva ànima, oh noi viatger,Our rude realms far above, els nostres aspres regnes llunyans,Whence with spacious vision you mark and mate on amb visió ample marques i dominesThis region of sin that you find you in, aquesta regió de pecat on et trobes,But are not of? però de la qual no ets?

(El poema és de “Moments of Vision and Miscellaneous Verses”, 1917)

3. Wagtail and Baby 3. Cuereta i criatura(A Satire) (Una sàtira)

A Baby watched a ford, whereto Una criatura vigilava un gual, quan A wagtail came for drinking; arribà una cuereta per beure;A blaring bull went wading through, un brau sorollós el travessà,The wagtail showed no shrinking. la cuereta no mostrà gens de por.

A stallion splashed his way across, Un semental l’esquitxà quan travessà, The birdie nearly sinking; quasi enfonsant l’ocellet;He gave his plumes a twitch and toss, donà a les seves plomes unes estrebadesAnd held his own unblinking. i es mantingué impertorbable.

Next saw the baby round the spot Després veié la criatura en aquell indret A mongrel slowly slinking; arrossegant lentament un mestís;The wagtail gazed, but faltered not la cuereta els mirà, però no deixàIn dip and sip and prinking. de mullar-se, xarrupar i empolainar-se.

A perfect gentleman then neared; S’apropà llavors un perfecte cavaller;The wagtail, in a winking, la cuereta, parpellejant, With terror rose and disappeared; s’aixecà terroritzada i desaparegué;The baby fell a-thinking. la criatura restà pensativa.

(El poema aparegué a la “Albany Review” l’abril de 1907)

4. The little old table 4. La vella tauleta

Creak, little wood thing, creak, Grinyola, coseta de fusta, grinyola,When I touch you with elbow or knee; quan et toco amb el colze o el genoll;That is the way you speak és la teva manera de parlar Of one who gave you to me! d’una que vas regalar-me!

You, little table, she brought – A tu, petita taula, et portà ella...Brought me with her own hand, et portà personalment,As she looked at me with a thought quan em mirà amb un pensamentThat I did not understand. que no vaig entendre.

-Whoever owns it anon, Qui la posseeixi desprésAnd hears it, will never know i el senti, mai no sabràWhat a history hangs upon quina història amagaThis creak from long ago. fa molt de temps aquest grinyol.

(El poema és de “Late Lyrics and Earlier Many Other Verses”, 1922)

5. The choirmaster’s burial 5. L’enterrament del vell mestre de capella(or The tenor Man’s Story) (o La història del tenor)

He often would aks us Sovint ens diguéThat, when he died, que, quan es morís,After playing so many després d’haver tocat per a tantsTo their last rest, per al seu últim repòs,If out of us any si algú de nosaltresShould here abide, es trobés allà,And it would not ask us, i no ens ho preguntessin,He would with our lutes amb els nostres llaütsPlay over him toquéssim per a ellBy his grave-brim al costat de la seva tombaThe psalm he liked best – el psalm que més li agradava...The one whose sense suits aquell el sentit del qual s’adapta “Mount Ephraim” – a “Mont Efraim”...And perhaps we should seem I potser el veuríemTo him, in Death’s dream, en el somni de la mort,Like the seraphim. com un serafí.

As soon as I knew Així que vaig saberThat his spirit was gone que el seu esperit era finatI thought this his due, vaig pensar que ho havia de ferAnd spoke thereupon. i en vaig parlar.“I think”, said the vicar, “Penso”, digué el vicari,

“A read service quicker “En un servei llegit més ràpidThan viols out-of-doors que en violins a l’aire lliureIn these frost and hoars. amb gebre i glaç.That old-fashioned way Aquella manera antiquadaRequires a fine day, demana un dia radiant.And it seems to me I a mi em sembla It had better not be.” que és millor no fer-ho.”

Hence, that afternoon, Per això, aquella tarda, That never knew he ell mai no va saberThat his wish could no be, que no era possible el seu desig,To get through it fester i per fer-ho més de pressaThey buried the master enterraren el vell mestreWithout any tune. sense cap cançó.

But ‘twas said that, when Però es diu que,At the dead of next night en acabar el dia següent,The vicar looked out, quan el vicari mirà enfora, There struck on his ken l’impressionà la seva visióThronged roundabout, d’uns voltants replets,Where the frost was graying i on el gebre agrisavaThe headstoned grass, l’herba de la làpidaA band all in white una banda tota de blanc, Like the saints in church-glass, com en els vitralls de l’església, Singing and playing cantant i tocantThe ancient stave l’antiga partituraBy the choirmaster’s grave. en la tomba del mestre de capella.

Such the tenor man told Així ho explicava el tenorWhen he had grown old. quan s’havia fet vell.

(El poema és de “Moments of Vision and Miscellaneous Verses”, 1917)

6. Proud songsters 6. Orgullosos ocells cantaires(Thrushes , Finches and Nightingales) (Grives, pinsans i rossinyols)

The trushes sting as the sun is going, Les grives piquen quan el sol es pon,And the finches whistle in ones and pairs, i els pinsans xiulen sols i per parells,And as it gets dark loud nightingales i quan es fa fosc sorollosos rossinyols In bushes en arbustsPipe, as they can when April wears, refilen, com o poden fer quan l’abril s’acaba, As if all Time were theirs. com si fou seu tot el temps.

There are brand-new birds of tewlve-months growing, Hi creixen flamants ocells de dotze mesos, Which a year ago, or less than twain, quan un any abans, o menys de dos,No finches were, nor nightingales, no hi havia pinsans, ni rossinyols, Nor thrushes, ni grives,But only particles of grain, sinó només miques de gra, And earth, and air, and rain. i terra i aire i pluja.

(El poema el publicà el “Daily Telegraph” l’abril 1928)

7. At the railway station, Upway 7. A l’estació de tren (or The Convict and Boy with the Violin) (o El convicte i el noi amb el violí)

“There is not much that I can do, “No hi puc fer res,For I’ve no Money, that’s quite my own!” perquè no tinc diners, això és tot el que tinc!”Spoke up the pitying child – digué el noi compassiu...A little boy with a violin un noiet amb un violíAt the station before the trains came in, - a l’estació abans que arribés el tren,...“But I can play my fiddle to you, “Però puc tocar el meu violí per a tu,And a nice own ‘tis, and good in tone!” i és bo aquest, i ben afinat!”

The man in the handcuffs smiled; L’home emmanillat somrigué;The constable looked, and he smiled, too, el policia mirà i també somrigué,As the fiddle began to twang; quan el violí començà a vibrar;And the man in the handcuffs suddenly sang i l’home emmanillat de sobte cantàWith grimful glee: amb macabra alegria: “This life so free “Aquesta vida tan lliure Is the thing for me!” és el que em convé!” And the constable smiled, and said no word, I el policia somrigué, sense dir res,As if unconscious of what he heard; com inconscient del que sentia;And so they went on till the traint came in – I així continuaren fins que arribà el tren...The convict, and boy with the violin. el convicte, i el noi amb el violí.

(El poema és de “Late Lyrics and Earlier with Many Other Verses”, 1922)

8. Before life and after 8. Abans i després de la vida

A time there was – as one may guess Hi havia un temps -com hom pot endevinar i com, And as, indeed, earth’s testimonies teil – certament, expliquen els testimonis de la terra...Before the birth of consciousness, abans de la naixença de la consciència, When all went well. en que tot anava bé.

None suffered sickness, love, or loss, Ningú no patia malalties, amor o pèrdues,None knew regret, starved hope, or hear-burnings; ningú no coneixia el pesar, l’esperança morta o dites ardents;None cared whatever crash or cross ningú no es preocupava de que daltabaixos Brought wrack to things. o mal humors destruïssin les coses.

If something creased, no tongue bewailed, Si quelcom s’arrugava, cap llengua es queixava,If something winced and waned, no heart was wrung; si quelcom reculava i minvava, cap cor es premia;If brightness dimmed, and dark prevailed, si la claror s’abaixava i la foscor s’imposava,No sense was stung. cap sentit es preocupava.

Not the disease of feeling germed, No creixia la malaltia de sentiments,And primal rightness took the tinct of wrong; i una rectitud primigènia prevalia sobre el mal;Ere nescience shall be reafirmed abans que la ignorància es reafirmésHow long, how long? per quant temps, per quant temps?

(El poema és de “Time’s Laughingstocks and Other Verses”, 1909)( Vuit cançons de Homas Hardy, Op. 52, 1953)

Traducció: Manuel Capdevila i Font

Mark PadmoreMark Padmore va néixer a Londres el 1961 i va estudiar clarinet al King’s College de Cambridge, on es va graduar amb les màximes distincions. Des de llavors, ha desplegat una brillant carrera en els àmbits operístic, de concert i recital.

En el camp operístic ha treballat amb directors de la talla de Peter Brook, Katie Mitchell, Mark Morris i Deborah Warner, i ha participat als festivals d’Aldeburgh, Bregenz, Southbank Centre de Londres, La Monnaie de Brussel·les, Glyndebourne, etc. També ha enregistrat el paper principal de La clemenza di Tito amb René Jacobs per a Harmonia Mundi. Amb la seva actuació a Les Passions de Bach va obtenir un gran ressò mediàtic.

Padmore és un habitual col·laborador de diferents orquestres. Les més importants i destacades són la Filarmònica de la Ràdio de Munic, de Berlín, de Viena, de Nova York i de Londres, el Concertgebouw d’Amsterdam i les Simfòniques de Boston i Londres. Ha ofert recitals a Amsterdam, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Milà, Moscou, Nova York, París i Viena, entre d’altres indrets.

Julius DrakeEl londinenc Julius Drake (Londres, 1959) es va especialitzar al camp de la música de cambra i va destacar com un gran pianista de la seva generació.

Les seves actuacions musicals l’han portat pels escenaris d’Aldeburgh, Edimburg, Munic, Nova York, el Festival de Música de Salzburg, Barcelona, Milà, Wigmore Hall i BBC Proms de Londres.

Drake va aconseguir durant tres anys, 2007, 2009 i 2011, el Premi Gramophone i el Premi d’Enregistrament amb Ian Bostridge per a EMI. La seva trajectòria no acaba aquí ja que, també, ha destacat en diversos re-citals acompanyat per Lorraine Hunt Lieberson, Matthew Polenzani, Joyce Didonato i Alice Coote. Amb la gravació de les cançons de Franz Liszt per a Hyperion Records, va guanyar el Premi de la Revista BBC Music el 2012.

Les seves darreres actuacions l’han dut de gira pels Estats Units i Canadà amb Gerarld Finley, ha fet una sèrie de quatre concerts de Schumann al Concertgebouw d’Amsterdam, ha estat a Japó amb Ian Bostridge i Angelika Kirchschlager i ha protagonitzat recitals en els Festivals de Delft i West Cork de Londres.

WEB DE MARK PADMOREwww.markpadmore.com

WEB DE JULIUS DRAKEwww.juliusdrake.com

SCHUBERT: SCHWANENGESANGMark Padmore (tenor) · Paul Lewis (piano)CD HARMONIA MUNDI (2011)

SCHUBERT: DIE SCHÖNE MÜLLERINMark Padmore (tenor) · Paul Lewis (piano)CD HARMONIA MUNDI (2010)

SCHUBERT: WINTERREISEMark Padmore (tenor) · Paul Lewis (piano)CD HARMONIA MUNDI (2009)

BRITTEN: BEFORE LIFE & AFTERMark Padmore (tenor) · Roger Vignoles (piano)CD HARMONIA MUNDI (2009)

BRITTEN: WINTER WORDSPeter Pears (tenor) · Benjamin Britten (piano)CD DECCA (2006)

... Franz Schubert va compondre unes sis-centes cançons?I això que va viure només 31 anys. Els lieder (cançons en alemany) ocupen la part més important de la seva producció, i és gràcies a aquest gènere que Schubert mereix un espai entre els grans noms de la música clàssica de tots els temps. Les dues pri-meres cançons, que escriu ja de ben jovenet, són dues obres mestres. Ambdues amb text de Goethe: Gretchen am Spinnrade (Margarida a la filosa, de l’any 1814) i Der König (El rei dels elfs, de l’any següent).

... la D. que apareix en el títol de les obres de Schubert fa referència a Otto Erich Deutsch?Aquest musicòleg vienès -com Schubert- va publicar l’any 1951 un catàleg amb tota l’obra del compositor. L’ordre del catàleg de Deutsch, a diferència de la catalogació d’altres autors, com Bach, agrupa les obres de manera cronològica, i no per temes o gèneres. Això vol dir que els Deutsch més alts corresponen a les últimes obres que va escriure Schubert.

... algunes obres de Schubert, però, també porten opus?No ens hem d’estranyar si veiem també aquesta paraula llatina -que vol dir precisa-ment això, obra-, lligada al nom de Schubert. No són totes les obres de Schubert les que tenen número d’opus sinó només una part. Així, Schubert mateix va numerar de l’opus 1 al 106, mentre que la numeració que va de l’opus 107 al 173, s’atribueix tradicionalment als editors, que van publicar aquestes obres pòstumament (entre els anys 1829 i 1867).

... les Schubertíades van néixer en temps de Schubert?Tot i que actualment hi ha diversos festivals de música dedicats a Schubert que por-ten aquest títol, originàriament aquest nom prové de les trobades que s’organitzaven a l’entorn del compositor a la ciutat de Viena, per part d’amics seus. Encara que havia hagut reunions anteriors musicoliteràries, les veritables Schubertíades comencen a celebrar-se a partir de 1825. El protagonisme era per a la veu i la música de piano. No s’interpretava música de cambra. A més, a l’última part de la vetllada es ballava, i Schubert acompanyava al piano valsos, alemandes i danses escoceses.

... bona part de la música que Britten va compondre per a la veu de tenor va ser pensant en el cantant Peter Pears?Pears va ser també el company sentimental del compositor anglès durant més de trenta anys. Obres tan emblemàtiques com la Serenata per a tenor, trompa i cordes, els Canticles, els papers principals de les òperes Peter Grimes i Albert Herring, i de per-sonatges d’altres òperes com Billy Budd, The Turn of the Screw’ o Death in Venice; van ser escrites per a Pears. També el cicle de vuit cançons Winter Words, que escoltarem avui, i que van estrenar plegats, amb Britten al piano. Britten i Pears van actuar sovint, no només interpretant música del compositor anglès, sinó també d’altres autors com el mateix Schubert.

Pere Andreu Jariod, divulgador musical

S a b i e s q u e . . . ? R e c o m a n a c i o n s

Pere Andreu Jariod

M I T J A N S

C O L · L A B O R A D O R S

M E C E N E S

I N S T I T U C I O N S

P A T R O N S