MÀSTER EN CRIMINALÍSTICA (2n Nivell): Criminalista, Conseller en Ciències Forenses; UAB Elisabet Baró

Història Al nord de Berlín, a la ciutat d’

Oranienburg (actual estat

federat de Brandenburg) s’hi

troben les restes rehabilitades

com a museu de l’antic camp

de concentració de

Sachsenhausen.

Va estar actiu des de 1936 fins

1950 i va patir diversos canvis,

ja que, en primer lloc, va ser

dirigit per nacionalistes i, més

tard, pels soviètics.

Es tracta d’un dels camps on els nazis

sacrificaren más alemanys.

Va ser un camp construït per presoners

d’altres camps de concentració.

Camp de concentració nazi

• Es va establir l’any 1936 i va esdevenir el centre dels camps de

concentració i, alhora, un centre d’entrenament d’oficials de la

Schutzstaffel (SS), els quals, posteriorment, serien encarregats de

gestionar els diferents camps de concentració del III Reich i els seus

mètodes massius d’assassinat foren emprats com a referents.

• Més de 200.000 persones van passar per allà des de 1936 fins

1945, quan el camp va ser evacuat i 33.000 interns van iniciar la

anomenada “marxa de la mort”, a la qual la majoria no va

sobreviure. Els que seguien vius, foren assessinats perls agents de

la SS. Finalment, el 22 d’abril de 1945, el camp va ser alliberat per

tropes soviètiques (encara amb 3.000 interns).

Camp especial soviètic número 7

• A partir de l’agost del mateix any 1945, el govern soviètic ocupa

Sachsenhausen per construir-hi l’anomenat Camp Especial

Soviètic número 7.

• S’utilitzen totes les instal·lacions, excepte els crematoris.

• Passa a denominar-se Camp Especial Soviètic número 1 quan ja

és el més gran de tota la RDA, al 1948.

• Es calcula que foren internades unes 60.000 persones (6.000

oficials de l’exèrcit alemany, un nombrós grup de funcionaris i

opositors al nou règim comunista) entre els anys 1945 i 1950, any

en que va ser tancat.

L’actual museu

• Fins als nostres dies, han arribat alguns edificis i estructures, algunes de les quals han estat reconstruïdes i es tracta d’un lloc commmemoratiu.

• No obstant això, no es conserven la gran majoria de barracons ni la zona dels crematoris.

• Gràcies al museu, podem recórrer les instal·lacions del camp de Sachsenhausen per conèixer quin tipus de presoners hi foren tancats, quina era la seva rutina diària del camp, els treballs, càstigs…i totes aquelles calamitats qüasi inimaginables que es produiren entre aquells mateixos murs.

El trist recorregut

• Durant la nostra visita, recorrem els llocs més emblemàtics del

camp de concentració.

• A mesura que anem entrant a les instal·lacions, són inevitables les

sensacions d’angoixa i esgarrifances que s’apoderen de nosaltres,

només imaginant el que es va viure allà…

• Comencem el recorregut amb aquest llarg passadís que recorrien

ells mateixos quan queien presos…l’audioguia fa que tot sembli

encara més real, amb testimonis i anècdotes concretes i, des

d’aquest mateix moment, fins que sortim per la porta, tindrem

l’angoixa a dins…

L’entrada ja ens produeix esgarrifances

només pensant com es sentirien les persones

que recorrien aquest llarg passadís d’entrada,

ple de fotografies que ens acompanyen ja des

de l’inici d’aquest trist recorregut.

A continuació, podem observar una sèrie de fotografies de tot el recorregut.

Al costat de la capella, ens rep

aquest escrit que, com res aquí

dins, tampoc ens deixa

indiferents i, tot, seguit un

preciós vitrall.

Dins de les sales d’exposició, podem trobar infinitat d’objectes, des

de cartes de presoners, uniformes, maquetes…tot, per endinsar-nos

una mica més, i poc a poc, en aquella època de terror.

Maqueta del Camp de Concentració de

Sachsenhausen.

I, finalment, entrem a la veritable estructura de l’horror, als murs entre els

quals es varen acabar tràgicament moltes vides…

Més de 200.000 persones es calcula que hi passaren en la primera

etapa i unes 100.000 i varen morir. I els càlculs per la segona etapa són

d’uns 12.500 morts.

La torre de vigilància, el tipus de

fortificació amb el reixat electrificat, tot el

que ens envolta, ens trasllada a una trista

atmosfera d’aquella època, tot i el sol

radiant que ens il·lumina durant la visita,

el lloc és gris, trist, impregnat de masses

històries amb final dessolador.

I les visites a les diferents instal·lacions de dins del camp, només fan

que augmentar aquestes sensacions i deixar-nos qüasi sense

respiració quan imaginem que els nostres peus estan trepitjant el

mateix sòl que la pobre gent que va patir aquell infern.

Si les instal·lacions ja recreàven massa el patiment d’aquelles

pobres persones, el pijama de ratlles no deixava a ningú indiferent.

Per si l’horror no fos suficient ja, un recordatori a aquells experiments

amb humans que ens posen la pell de gallina d’imaginar…un quadern

amb anotacions, dibuixos, tractaments emprats, sales d’autòpsies…

I per si ja no era suficient el càstig de ser allà, a més a més, la presó:

Al fons del camp de concentració, s’hi alça un

obelisc en memoria de l’alliberament del camp

el 1961.

Quan sortim del camp, en un altre dels murs,

més plaque commemoratives de masses

nacionalitats que hi perderen la vida.

• La vista a un lloc així no pot deixar indiferent a ningú. Les cares de la gent

veient el que queda d’aquell horror ho diuen tot, mentres les audioguies

només fan que mirar de portar-nos més a prop aquell horror que fins i tot

sembla inimaginable, per molt que ho intentem, fins i tot sembla que una

cosa així no sigui possible i sigui fruit d’alguna macabre pel·lícula. El pitjor

de tot és que no. Que va ser real i que només podem esperar que res així

ni semblant es repeteixi mai.

• En l’any del 70 è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, per mi,

era imprescindible una visita a un dels llocs més tristament emblemàtics,

aprofitant la meva estància a Berlín.