EL FAR - Angle Editorial · 2017. 2. 24. · rava a transformar, no pas les coses, sinó la meva persona, com més tard vaig anhelar substituir la simple invisibilitat que oferia

EL FAR32

LA INFANTESA DEL BRUIXOT

La infantesa del bruixot Tripa OK.indd 3 23/02/17 09:13

Títol original: Kindheit des Zauberers

© Suhrkamp Verlag Berlin 1974Tots els drets reservats i controlats per Suhrkamp Verlag Berlin.

© Hereus de Peter Weiss, per les il·lustracions i l’epíleg

© 2017 Joan Ferrarons i Llagostera, per la traducció i la introducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a 08036 Barcelona T. 93 363 08 23 [email protected]

Primera edició: març de 2017ISBN: 978-84-15307-68-6DL B 4403-2017Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


LA INFANTESA DEL BRUIXOT

Un conte autobiogràfic

Hermann Hesse

Traducció i introducció de Joan Ferrarons i Llagostera

Facsímil original alemany amb il·lustracions de Peter Weiss


Taula

Introducció, per Joan Ferrarons i Llagostera

21 L Epíleg, per Peter Weiss

F ’


Introducció

El llibre que teniu a les mans conté un relat me-ravellós en què Hermann Hesse narra la seva in-fantesa. Aquesta temàtica completa la visió que el gran públic té de les seves obres, atès que les més populars solen donar més importància al pas de l’adolescència a l’adultesa: Peter Camenzind, Sota la roda, Demian, Siddharta… En aquest sen-tit, La infantesa del bruixot constitueix un relat de formació particular, en què el protagonista no es fa adult, sinó adolescent. Amb tot, el lector de Hesse hi reconeixerà trets comuns a les seves novel·les, com ara la mística o l’encontre amb l’altre sexe, però sobretot la confrontació sistemà-tica amb la seva pròpia biografia. És per això que, abans d’exposar la història que s’amaga rere la publicació del present relat, començarem aquesta breu introducció amb una semblança de l’autor.


No foren només pares i mestres que m’educaren, sinó també forces més elevades, més ocultes i més misterioses, entre les quals també hi havia el déu Pan, sota la forma d’un petit fetitxe dansaire indi que l’avi tenia a la vitrina. Aquesta divinitat, juntament amb d’altres, tingué cura dels meus anys d’infantesa i, molt abans i tot que apren-gués a llegir i escriure, m’imbuí d’imatges i pen-saments orientals antiquíssims, fins al punt que més endavant hauria de percebre tot contacte amb savis indis i xinesos com un retrobament, com una tornada als orígens. Tot i això, soc eu-ropeu, nascut, a més a més, sota el signe del Sa-gitari, i al llarg de la meva vida he practicat de valent les virtuts occidentals de la vehemència, l’ambició i la curiositat insaciable. Per sort, com


la majoria de nens, també vaig aprendre, abans i tot d’anar al col·legi, les coses imprescindibles i més valuoses per a la vida. I ho vaig aprendre de pomers, de la pluja i el sol, de rius i boscos, d’abelles i escarabats, ho vaig aprendre del déu Pan, i ho vaig aprendre de l’ídol dansaire de la cambra de tresors de l’avi. Coneixia bé el món, tractava sense por amb animals i estels, em sabia moure pels horts fruiters i per l’aigua amb els peixos, i ja cantava un bon nombre de cançons. També sabia fer màgia —cosa que malaurada-ment vaig desaprendre molt aviat i que vaig ha-ver de tornar a aprendre de bell nou en edat avançada— i disposava de tota la fabulosa savie-sa de la infància.

A tot això s’hi afegiren més tard les ciències de l’escola, que em resultaven fàcils i em divertien. El col·legi era prou prudent per a no ocupar-se d’aquelles habilitats importants i imprescindi-bles per a la vida, sinó sobretot d’entreteniments enjogassats i bonics, amb els quals sovint em dis-treia, i de coneixements, alguns dels quals m’han acompanyat de per vida. Així, avui encara recordo moltes paraules, versos i dites llatines ben belles


i divertides, així com el nombre d’habitants de moltes ciutats d’arreu del món, naturalment no els d’avui, sinó els dels anys vuitanta.

Fins als tretze anys no em vaig plantejar de debò què seria de mi en un futur i quin ofici po-dria aprendre. Com tots els minyons, m’agrada-ven i envejava molts d’oficis: el caçador, el raier, el cotxer, el funàmbul, l’explorador del pol Nord… Però el que més m’hauria agradat hauria estat convertir-me en bruixot. Aquesta era la direcció més profunda dels meus instints i la que sentia més endins, una certa insatisfacció amb el que se’n deia «realitat» i que de vegades em semblava simplement una conxorxa ridícula dels adults. Aviat vaig començar a sentir un cert rebuig, adés poruc, adés burleta, devers aquesta realitat, així com el desig candent d’embruixar-la, de trans-formar-la, d’acréixer-la. De nen, aquest desig de màgia s’orientava a objectius exteriors, infan-tils: m’hauria agradat poder fer créixer pomes a l’hivern o emplenar el meu sarró amb or i plata per art d’encantament; somniava que deixava els meus enemics paralitzats mitjançant fetilleria, per a després humiliar-los amb la meva magna-


nimitat i ser proclamat rei i vencedor; volia trobar tresors enterrats, despertar els morts i tornar-me invisible. Aquesta art, la de tornar-me invisible, era una que apreciava moltíssim i que anhelava ferventment. El desig de posseir aquest i tots els altres poders màgics m’acompanyà tota la vida i durant moltes vicissituds que sovint ni jo ma-teix no podia reconèixer de seguida. És així que, més endavant, quan ja feia temps que era adult i que practicava l’ofici de literat, passava que sovint intentava desaparèixer rere els meus escrits, tor-nar-me a batejar i amagar-me darrere de noms juganers i significatius; unes temptatives que els meus companys d’ofici solien prendre’s malament i mal interpretar. Si miro enrere, veig tota la meva vida sota el signe d’aquest desig de tenir poders màgics, i veig com els objectius dels desigs de mà-gia anaren canviant amb el temps, com de mica en mica els vaig anar retirant del món exterior i introduint en mi mateix, com a poc a poc aspi-rava a transformar, no pas les coses, sinó la meva persona, com més tard vaig anhelar substituir la simple invisibilitat que oferia la capa màgica per la invisibilitat del savi, el qual, bo i apercebent-se


de les coses, passa desapercebut… Aquest seria l’autèntic contingut de la meva biografia.

Era un noiet vivaç i feliç, que jugava amb aquell món atractiu i acolorit, que arreu em trobava com a casa, no pas menys entre plantes i animals que en la selva de la meva fantasia i els meus somnis, content de les meves forces i habilitats. Els meus desitjos m’alegraven més que no pas em consu-mien. Aleshores practicava, sense saber-ho, unes quantes arts màgiques, i molt millor del que mai vaig tornar a ser capaç d’aconseguir en temps pos-teriors. Em guanyava amor amb facilitat, i amb facilitat exercia influència sobre els altres; no em costava trobar-me en el paper de líder, o en el de galantejat, o en el de misteriós. Els amics i parents més joves cregueren durant anys, amb reverència, que els meus poders màgics eren reals, que podia dominar els dimonis i que em corresponien per dret corones i tresors amagats. Durant molt de temps vaig viure al paradís, per bé que els meus pares em varen fer conèixer la serp de manera pre-matura. El meu somni d’infant durà molt: el món em pertanyia, tot era present, tot estava disposat al meu voltant perquè jo hi jugués. Si mai s’alça-






Documents

EL FAR - Angle Editorial · 2017. 2. 24. · rava a transformar, no pas les coses, sinó la meva persona, com més tard vaig anhelar substituir la simple invisibilitat que oferia